__
cat

GENIUS LOCI: CRÒNICA DE L’ESTRANYA GÈNESI D’UN PROJECTE EXPOSITIU
Martina Millà Bernad

Crear, referenciar i deixar-se emular.
(Anònim)

descarregar en PDF

Els qui agafem el transport públic cada dia per anar a la feina desenvolupem estratègies per despistar la monotonia que inevitablement traspua d’aquesta experiència de mobilitat col·lectiva quotidiana. Molts de nosaltres, entre els que no m’incloc, optem per aïllar-nos acústicament i crear una bombolla sonora pròpia i intransferible. Altres tendim més al jocs visuals, com el de crear gammes de colors a partir del pantone dels abrics, bosses i colors de cabells de les persones amb qui coincidim al vagó.

Sovint també calculo percentatges. En aquest vagó, el 30% llegeix novel·les voluminoses, el 35% porta auriculars, el 25% llegeix diaris gratuïts, el 5% dorm, el 1% ha coincidit amb algú i la fa petar. Dia sí, dia també, vaig calculant percentatges. Els auriculars desperten la meva curiositat, potser perquè jo fa molts (molts) anys que no em moc escoltant música i intento entendre per què aquest curiós costum encara perviu, una mica com passa amb els monopatins.

Un cop arribo a la feina, entro en el museu i m’oblido de les estadístiques subterrànies, però el que sí que un dia (no recordo quan) em va cridar l’atenció com un llampec revelador va ser la continuïtat que hi havia entre certs aspectes de l’espai del metro i del museu. El lligam comú: els auriculars. En el metro són els auriculars, cada vegada més personalitzats, com si fossin accessoris de moda, connectats a un iPod, MP3 o similar. Al museu, són els auriculars que es connecten a les audioguies.

A més, els vagons del metro i les sales de museus comparteixen un esperit propens al silenci. En cap dels dos espais no s’hi escolten gaire sons ni gaire converses. La majoria dels sons passen pel cablejat dels auriculars.
És clar que, de vegades, com quan en Sergio Salinas entra a algun vagó i fa la seva cover personal de les cançons del Dúo Dinámico, tant el pantone vestimentari com la llei del silenci del metro queden alterats durant uns divertits minuts. Tan de bo coincidiu amb ell algun dia; us farà somriure. Al museu, rarament s’hi veuen aquesta mena d’espontanis.

Un bon dia vaig lligar caps. Vaig fer la connexió entre els auriculars del metro i els del museu i vaig començar a barrinar. Com seria una exposició on l’experiència auditiva (majoritàriament musical) dels aparells de reproducció que circulen per l’espai públic s’introduís com un virus invisible al sistema d’audioguies del museu? Com seria barrejar la música de l’iPod amb una visita a una exposició? Amb aquestes preguntes, va néixer la idea de Genius loci.

Quan preparava l’exposició de murals, molt abans de pensar en Genius loci, la meva obsessió del moment eren els murs i els artistes que hi treballen. Un dia, a casa, amb la tele engegada per donar encara més ambient a l’habitual caos domèstic, vaig ensopegar amb un videoclip al ja difunt canal de Los 40 Principales. El videoclip estava en total sintonia amb Murals. Era el clip d’“El incendio” de Sidonie. Aquest va ser un segon moment de contagi.

Sumeu els dos virus i en sorgeix, com una espècie de lluentor matinal, aquest híbrid que és Genius loci. O almenys en sorgeix la closca, o potser millor dit, l’estructura mol·lecular. En tot cas, aquesta va ser l’excusa motivadora per continuar endavant i farcir l’invent.

De vegades, sobretot quan no tinc temps de res, també agafo taxis i un dia, quan començava a barrinar aquesta exposició, en vaig agafar un el xofer del qual va resultar ser el bateria d’un grup dels anys seixanta una mica oblidat que es deien Los Vikingos. Amb aquell taxista, un senyor molt simpàtic que conservava intacta la seva marxeta de rocker, vam fer un flashback musical molt entretingut i amenitzat amb tota mena de batalletes autobiogràfiques (seves). Va ser una conversa entranyable i vaig pensar que era un senyal (positiu), un permís del Cel per prendre aquella “lluentor matinal” més seriosament.

Després va venir el naixement del meu segon fill, la corresponent baixa de maternitat i la possibilitat de surfejar internet mentre el bebè feia la migdiada, tot posant-me al dia de la música actual d’aquí. El punt de partida va ser, òbviament, Sidonie. Jo havia tornat a Barcelona el 2005 després d’aproximadament quinze anys d’exili voluntari i la meva desconnexió musical era absoluta i agreujada per una dedicació gairebé exclusiva entre 2005 i 2009 a la immensitat de la música africana.

Sidonie i les infinites possibilitats de YouTube em va portar a Mazoni i a la seva genial “La granja de la Paula” i d’allà a Sanjosex, a Delafé, a Manel, a Love of Lesbian, a Quimi Portet, a Tu Madre, a Nisei, a La Gossa Sorda, a Astrud, a Standstill, a Mishima i a un llarguíssim etcètera de grups i cantants que em van deixar bocabadada, astorada, embadalida, impressionada. Quanta creativitat! I aquí mateix! No calia anar fins a Alaska ni a Capetown, tot eren productes de proximitat!

El pas següent va ser intentar traduir tot això en un projecte expositiu i fer una tria de músics més o menys argumentable i justificable. I amb tot això donar forma a una proposta que pogués engrescar el màxim de gent possible i molt especialment les meves dues caps, la Rosa Maria i la Dolors (per cert, un nom rehabilitat amb èxit gràcies a l’homònima cançó dels Manel). I un cop obtingut el seu vistiplau, calia investigar més a fons, fer una selecció que donés de si, parlar amb gent del ram, passar-me el dia enganxada a internet, retallar articles de premsa, tenir les antenes posades, realitzar enquestes espontànies allà on fos per esbrinar els gustos musicals de tota persona que trobava amb pinta d’escoltar música més o menys interessant.

La imatge gràfica va sorgir arran del meu “flaneuseisme” agut. Mentre pensava en el projecte, em fixava en els cartells de música enganxats als pirulins i a les botigues de discs de la zona de Tallers. Ben a la vora, a la plaça Catalunya, vaig descobrir l’efígie del geni en una estàtua neoclàssica d’un home nu, barbut i amb cara d’angoixat que sostenia una Moreneta. Després vaig pensar que podia servir de base per a la imatge externa de l’exposició, que vam confiar a Sergio Ibáñez amb l’acord que s’emularia a si mateix com a reputat dissenyador de la sala Razzmatazz.

I poc a poc la cosa va anar prenent forma. Vaig descobrir músics que podien ser tractats com artistes conceptuals, fills i néts de Marcel Duchamp i d’Andy Warhol, de Yoko Ono i de Martha Rosler, de Roland Barthes i de Jean Baudrillard, de Jean-Luc Godard i de John Waters i que per aquesta afinitat postmoderna amb aquests grans noms tenien tot el dret a provar sort artística a les sales d’un museu. A Genius loci, les intervencions dels músics seleccionats són presentades com a peces d’art contemporani perquè tots ells són artistes conscients del contingut i de l’estratègia conceptual dels seus temes, de la manera de presentar-los i de presentar-se a si mateixos com a creadors. No és una selecció estilística ni estètica. Es tracta, sobretot, de mostrar músics que amb plantejaments molt diversos distil·len una reflexió sobre què és ser músic a Barcelona avui dia. Aquesta reflexió en uns queda palesa en la seva posada en escena, en altres en les lletres dels temes, en altres en estratègies discogràfiques i encara en altres en la seva tendència a creuar disciplines artístiques i referències musicals sense cap mena de problema

D’aquí va sorgir la tria final, determinada també per les nou sales de l’espai d’exposicions temporals, i que, un cop col·locats els grups com peces d’un trencaclosques, ha perfilat la següent serpentina:

Els aristocràtics Hidrogenesse presenten una cançó inèdita basada en la novel·la de Terenci Moix Terenci del Nil en un marc que s’inspira en les instal·lacions pròpies dels museus arqueològics.

Mürfila presenta un espai dividit en dos: d’una banda hi ha el món de Mürfila, l’heroïna de la minisèrie realitzada per la cantant, i de l’altra el món de la Chari, la seva rival envejablement exitosa i patxanga. En aquest espai bipolar, els visitants hi poden veure els cinc episodis de la minisèrie.

Mishima fa una reconstrucció en clau duchampiana (Étant donnés) de l’Heliogàbal, el local musical de Gràcia on van començar la seva carrera musical. La cançó: “Qui n’ha begut”.

Els tan aplaudits Standstill reconstrueixen el seu estudi i lloc habitual de treball i pugen a la Fundació Miró cada dia per treballar-hi. Aquest espai, visible als visitants a manera de peixera, va acompanyat d’un muntatge audiovisual de l’estil que el grup projecta durant els seus concerts.

L’inclassificable Internet2 presenta el tràiler d’un musical sobre una batalla celestial entre músics de diferents bàndols i tendències.

Manos de Topo, cinematogràfics reinventors de la rima en llengua castellana, fan un espai fragmentat seguint una seqüència tragicòmica d’escenes que il·lustren el trànsit de l’amor a l’odi en el món de la parella. Cada espai va acompanyat d’un fragment d’alguna de les seves cançons.

Els Amics de les Arts, inquiets i adorablement 2.0, fan una instal·lació audiovisual que ve a ser el seu mapa conceptual (l’entramat d’influències, referents i ídols que veneren). La cançó “Jean-Luc” en fa de banda sonora.

The Pinker Tones, el grup de més projecció internacional, han triat la cançó “Sampléame”, del seu darrer CD Modular, i han creat un espai interactiu on els visitants poden escoltar infinites versions del tema.

Za!, genials descendents dels dadaïstes i de la música tribal, també fan una instal·lació interactiva en la que els visitants fan de compositors sense saber-ho.

Per acabar, Illa Carolina, que presenta un espai dissenyat per l’estudi d’arquitectes Saeta, són els encarregats de fer un epíleg per a l’exposició. Illa Carolina són els “teloners” de la mostra, però en lloc d’obrir-la, com fan habitualment els “teloners”, presenten un flashforward musical que vol convidar a la reflexió.

Amb totes aquestes aportacions, Genius loci deixa de ser una idea embrionària per passar a ser una exposició signada per un conjunt de músics que val la pena donar a conèixer a un públic de museu. Esperem que els visitants en gaudeixin tant com els que hi hem treballat i que sàpiguen apreciar la ironia i el bon humor amb que tot plegat ha estat generat.
I si algun dia acabo circulant sobre quatre rodes, ja veurem quines exposicions en surten!

__
cast

GENIUS LOCI: CRÓNICA DE LA EXTRAÑA GÉNESIS DE UN PROYECTO EXPOSITIVO
Martina Millà Bernad

Crear, referenciar y dejarse emular.
(Anónimo)

descargar en PDF

Quienes utilizamos cada día el transporte público para ir al trabajo desarrollamos estrategias para despistar la monotonía que rezuma inevitablemente de esta experiencia de movilidad colectiva cotidiana. Muchos de nosotros, entre los que no me incluyo, optamos por aislarnos acústicamente y crear una burbuja sonora propia e intransferible. Otros tendemos más a los juegos visuales, como el de crear gamas de colores a partir del Pantone de los abrigos, las bolsas y el pelo de las personas con las que coincidimos en el vagón.

A menudo también calculo porcentajes. En este vagón, el 30% lee novelas voluminosas, el 35% lleva auriculares, el 25% lee periódicos gratuitos, el 5% duerme, el 1% charla con alguien que se ha encontrado. Día sí, día también, voy calculando porcentajes. Los auriculares me despiertan curiosidad, tal vez porque hace ya muchos (muchos) años que no me muevo escuchando música e intento comprender por qué pervive aún esta curiosa costumbre, un poco como ocurre con los monopatines.

Cuando llego al trabajo, entro en el museo y me olvido de las estadísticas subterráneas, pero lo que un día (no recuerdo cuándo) sí me llamó la atención como un rayo revelador fue la continuidad que existía entre ciertos aspectos del espacio del metro y del museo. El vínculo común: los auriculares. En el metro, se trata de los auriculares conectados a un iPod, MP3 o similar, cada vez más personalizados, como si fueran accesorios de moda. En el museo, son los auriculares que se conectan a las audioguías.

Además, los vagones del metro y las salas de los museos comparten un espíritu propenso al silencio. En ninguno de los dos espacios se escuchan demasiados sonidos ni demasiadas conversaciones. La mayoría de los sonidos pasan por el cableado de los auriculares.
Claro que, a veces, como cuando Sergio Salinas entra en algún vagón y hace su cover personal de las canciones del Dúo Dinámico, tanto el Pantone vestimentario como la ley del silencio del metro quedan alterados durante unos divertidos minutos. Ojalá coincidáis con él algún día; os hará sonreír. En el museo, raramente se ven este tipo de espontáneos.

Un buen día, até cabos. Establecí la conexión entre los auriculares del metro y los del museo, y empecé a cavilar. ¿Cómo sería una exposición en la que la experiencia auditiva (mayoritariamente musical) de los aparatos de reproducción que circulan por el espacio público se introdujera como un virus invisible en el sistema de audioguías del museo? ¿Cómo sería mezclar la música del iPod con una visita a una exposición? A partir de estas preguntas, nació la idea de Genius loci.

Cuando preparaba la exposición de murales, mucho antes de concebir Genius loci, mi obsesión del momento eran los muros y los artistas que trabajan en ellos. Un día, en casa, con la tele puesta para dar aún más ambiente al caos doméstico habitual, tropecé con un videoclip en el canal 40 Latino. Estaba en total sintonía con Murales. Era el clip de “El incendio”, de Sidonie. Fue un segundo momento de contagio.
Sumad los dos virus y surge, como una especie de resplandor matinal, este híbrido que es Genius loci. O al menos surge su caparazón, o quizás, mejor dicho, su estructura molecular. Sea como sea, esta fue la excusa motivadora para seguir adelante y rellenar el invento.

A veces, sobre todo cuando no tengo tiempo para nada, también cojo taxis, y un día, cuando empezaba a pensar en esta exposición, me subí a uno cuyo conductor resultó ser el batería de un grupo un poco olvidado de los años sesenta llamado Los Vikingos. Con aquel taxista, un señor muy simpático que conservaba intacta su marchilla de rocker, hicimos un flashback musical muy entretenido y amenizado con todo tipo de batallitas autobiográficas (suyas). Fue una conversación entrañable y pensé que era una señal (positiva), un permiso del Cielo para tomarme ese “resplandor matinal” más en serio.

Después llegó el nacimiento de mi segundo hijo, la correspondiente baja por maternidad y la posibilidad de surfear por Internet mientras el bebé dormía la siesta para ponerme al día de la música actual de aquí. El punto de partida fue, obviamente, Sidonie. Yo había vuelto a Barcelona en 2005 después de aproximadamente quince años de exilio voluntario, y mi desconexión musical era absoluta, agravada además por una dedicación casi exclusiva, entre 2005 y 2009, a la inmensidad de la música africana.

Sidonie y las infinitas posibilidades de YouTube me llevaron a Mazoni y su genial “La granja de la Paula”, y de allí a Sanjosex, Delafé, Manel, Love of Lesbian, Quimi Portet, Tu Madre, Nisei, La Gossa Sorda, Astrud, Standstill, Mishima y un larguísimo etcétera de grupos y cantantes que me dejaron boquiabierta, perpleja, embelesada, impresionada. ¡Cuánta creatividad! ¡Y aquí mismo! ¡No hacía falta viajar hasta Alaska ni Capetown, todo eran productos de proximidad!

El siguiente paso fue intentar traducir todo esto en un proyecto expositivo y realizar una selección de músicos más o menos argumentable y justificable. Y con todo ello dar forma a una propuesta que pudiera animar al máximo de gente posible, y muy especialmente a mis dos jefas, Rosa Maria y Dolors (un nombre, por cierto, rehabilitado con éxito gracias a la canción homónima de los Manel). Una vez obtenido su visto bueno, tenía que investigar más a fondo, hacer una selección que diera de sí, hablar con personas del sector, pasarme el día pegada a Internet, recortar artículos de prensa, tener las antenas puestas, realizar encuestas espontáneas en cualquier lugar para averiguar los gustos musicales de toda persona que encontrara con pinta de escuchar música más o menos interesante.

La imagen gráfica surgió a raíz de mi condición aguda de flaneuse. Mientras concebía el proyecto, me fijaba en los carteles de música de los pirulís y de las tiendas de discos de la zona de Tallers. Muy cerca de allí, en la plaza Catalunya, descubrí la efigie del genio en una estatua neoclásica de un hombre desnudo, con barba y rostro angustiado que sostenía una Moreneta. Después pensé que podía servir de base para la imagen externa de la exposición, que confiamos a Sergio Ibáñez del estudio Setanta con el acuerdo de que se emularía a sí mismo como reputado diseñador de la sala Razzmatazz.

Y, poco a poco, la cosa fue tomando forma. Descubrí a músicos que podían ser tratados como artistas conceptuales, hijos y nietos de Marcel Duchamp y Andy Warhol, de Yoko Ono y Martha Rosler, de Roland Barthes y Jean Baudrillard, de Jean-Luc Godard y John Waters, y que, por su afinidad posmoderna con estos grandes nombres, tenían todo el derecho a probar suerte artística en las salas de un museo. En Genius loci, las intervenciones de los músicos seleccionados se presentan como piezas de arte contemporáneo porque todos ellos son artistas conscientes del contenido y la estrategia conceptual de sus temas, de la manera de presentarlos y de presentarse a sí mismos como creadores. No se trata de ninguna selección estilística ni estética. Se trata, sobre todo, de mostrar a músicos que, a través de planteamientos muy diversos, destilan una reflexión sobre qué significa ser músico en Barcelona hoy en día. Dicha reflexión, en unos, se hace patente en la puesta en escena, en otros, en las letras de los temas, en otros, en las estrategias discográficas, y aún en otros, en la tendencia a cruzar disciplinas artísticas y referencias musicales sin ningún tipo de pudor.

De ahí surgió la selección final, determinada también por las nueve salas del espacio de exposiciones temporales, la cual, una vez colocados los grupos como piezas de un rompecabezas, perfiló la siguiente serpentina:

Los aristocráticos Hidrogenesse presentan una canción inédita basada en la novela de Terenci Moix Terenci del Nilo en un marco que se inspira en las instalaciones propias de los museos arqueológicos.

Mürfila presenta un espacio dividido en dos: por un lado, está el mundo de Mürfila, la heroína de la miniserie realizada por la cantante, y por otro, el mundo de la Chari, su rival envidiablemente exitosa y pachanga. En este espacio bipolar, los visitantes pueden ver los cinco episodios de la miniserie.

Mishima hace una reconstrucción en clave duchampiana (Étant donnés) del Heliogàbal, el local de Gràcia donde empezaron su carrera musical. La canción: “Qui n’ha begut”.

Los tan aplaudidos Standstill reconstruyen su estudio y lugar habitual de trabajo, y suben a la Fundació Miró cada día para trabajar dentro de su instalación. El espacio, visible para los visitantes a modo de jaula en un parque zoológico, da la vuelta a la habitual prohibición de no dar comida a los animales y anima al público a alimentar a los músicos.

El inclasificable Internet2 presenta el tráiler de un musical sobre una batalla celestial entre músicos de diferentes bandos y tendencias.

Manos de Topo, cinematográficos reinventores de la rima en lengua castellana, componen un espacio fragmentado siguiendo una secuencia tragicómica de escenas que ilustran el tránsito del amor al odio en el mundo de la pareja. Cada espacio va acompañado de un fragmento de alguna de sus canciones.

Els Amics de les Arts, inquietos y adorablemente 2.0, proponen una instalación audiovisual que despliega su mapa conceptual (el entramado de influencias, referentes e ídolos a los que veneran). La canción “Jean-Luc” hace de banda sonora.

The Pinker Tones, el grupo de mayor proyección internacional, han escogido la canción “Sampléame”, de su último CD Modular, y han creado un espacio interactivo donde los visitantes pueden escuchar infinitas versiones del tema.

Za!, geniales descendientes de los dadaístas y de la música tribal, también proponen una instalación interactiva en la que los visitantes hacen de compositores sin saberlo.

Por último, Illa Carolina, que presentan un espacio diseñado por el estudio de arquitectos Saeta, son los encargados de poner el epílogo a la exposición. Illa Carolina son los “teloneros” de la muestra, pero en lugar de abrirla, como suelen hacer los teloneros, presentan un flashforward musical que quiere invitar a una reflexión sobre lo que nos espera.

Con todas estas aportaciones, Genius loci deja de ser una idea embrionaria para convertirse en una exposición firmada por un conjunto de músicos que vale la pena dar a conocer a un público de museo. Esperamos que los visitantes la disfruten tanto como los que la hemos realizado y que sepan apreciar la ironía y el buen humor con los que toda ella se ha generado.

Y si algún día termino circulando sobre cuatro ruedas, ¡ya veremos qué exposiciones surgen!

__
eng

GENIUS LOCI: CHRONICLE OF THE STRANGE GENESIS OF AN EXHIBITION PROJECT
Martina Millà Bernad

Create, reference and allow emulation.
(Anonymous)

download PDF

Those of us who take public transportation to go to work every day develop strategies to avoid the monotony that inevitably emerges from such a shared mobility experience. Many of us, not including myself, decide to acoustically isolate ourselves and create our own, non-transferable sound bubble. Others tend more towards visual games, such as the creation of colour scales from the Pantone of coats, bags and hair of the people with whom we travel.

Often I also measure percentages. In this car, 30% of the people are reading huge novels, 35% are wearing headphones, 25% are reading free newspapers, 5% are sleeping, and 1% has met someone and is chatting away. Day in, day out, I establish percentages. Headphones tickle my curiosity; perhaps as it’s been many (many) years since I moved around listening to music and I try to understand why this strange habit has survived, a bit like skateboards.

Once I get to work, I go into the museum and forget about the underground statistics, but what I noticed one day (I don’t remember when) like a revelation, was the continuity that existed between certain elements of the tube and the museum. The common link: the use of headphones. In the tube the headphones, ever more sophisticated, like a fashion accessory, are connected to an iPod, MP3 or the like. In the museum, the headphones are connected to audio guides.

Also, the underground cars and the museum rooms share an atmosphere conducive to silence. In these spaces, few sounds or conversations are heard. Most sound goes through the headphone’s cable.

Sometimes, though, like when Sergio Salinas hops on the tube and does his unique rendition of Dúo Dinámico songs, the clothing Pantone and the car’s usual hush are upset by a few minutes of fun. I hope you run into him someday; he’ll make you smile. At the museum it is rare to see such spontaneous improvisations.

One day, I put two and two together. I made the connection between the underground headphones and those at the museum, and that got me thinking. What would an exhibition be like where the audio experience (mostly musical) of the listening devices that move around the public space was introduced like an invisible virus inside the museum’s audioguide system? How would it work to mix the music of an iPod with an exhibition visit? From these questions the idea of Genius Loci was born.

While I was preparing the murals exhibition, long before I thought about Genius Loci, my obsessions were walls and the artists who work on them. Once, at home, with the TV on to enhance the usual domestic chaos, I happened upon a video clip that was showing on the 40 Latino channel. The video clip matched perfectly with the Murals exhibition. It was “El Incendio” by Sidonie. That was a second moment of contagion.

Get both viruses together and, like in a curatorial dawn, the Genius Loci hybrid starts rising. What emerges at least is a kind of shell, or, better yet, a molecular structure. In any case, that was the motivation to carry on and fill up the shell with content.

Sometimes, mainly when I am pressed for time, I also take taxis. One day, when I was starting to think about this exhibition, I got into a taxi whose driver had been the drummer of a 60s band, now quite forgotten, called Los Vikingos. The driver, a very nice man that had kept his rocker beat intact, and I engaged in an entertaining musical flashback, coloured by all sorts of (his) anecdotes. It was a delightful conversation and I took it as a (positive) sign, a waiver from Heaven to take that “curatorial dawn” more seriously.

Then came the birth of my second child, a maternity leave and the chance to surf the web while the baby took naps and to get up to date with local music. The starting point, obviously, was Sidonie. I had returned to Barcelona in 2005, after about fifteen years of self-imposed exile, and I was totally disconnected from the Barcelona music scene, which was made even worse by an almost exclusive dedication to the immensity of African music from 2005 to 2009.

Sidonie, and the infinite possibilities provided by YouTube, took me to Mazoni and his brilliant “La granja de Paula,” and from there to Sanjosex, Delafé, Manel, Love of Lesbian, Quimi Portet, Tu Madre, Nisei, La Gossa Sorda, Astrud, Standstill, Mishima, and an endless list of bands and singers that left me spellbound,  speechless, awestruck and smitten. What creativity! And all right here! No need to go searching as far as Alaska or Cape Town: all of them were home products!

The next step was to try and translate all this into an exhibition project and make a convincing selection of musicians. With this I wanted to shape up a proposal that could enthuse as many people as possible, most especially my superiors, Rosa Maria and Dolors (which, by the way, is a name that has been given a new lease of life thanks to the famous Manel song). Once the green light was given, I had to do more in-depth research, come up with the perfect selection of artists, talk with people from the music scene, spend all day surfing the internet, follow the music news, keep my ears open and carry out improvised surveys wherever I glimpsed a chance to learn about the musical taste of anyone I ran into who looked like they might have something interesting to say about music.

The choice of graphic design for the exhibition was the result of my acute “flâneusism”. While I thought about the project, I checked out the music posters glued to the round totem poles that populate the city as well as the music stores around Tallers. Close by, at Plaça Catalunya, I discovered the genius image in a neoclassic statue of a naked, bearded man, with an anxious look on his face, who spends his stone life holding the Black Madonna. He could be a great starting point  for the external image of the exhibition, which we entrusted to Sergio Ibáñez of Estudi Setanta, who agreed to rip himself off as the reputed designer of Razzmatazz.

And thus did the project take shape slowly. I discovered musicians who could be treated as conceptual artists, the children and grandchildren of Marcel Duchamp and Andy Warhol, Yoko Ono and Martha Rosler, Roland Barthes and Jean Baudrillard, Jean-Luc Godard and John Waters, and who, thanks to this postmodern affinity with such great names, had every right to try their artist’s luck in the rooms of a museum. In Genius Loci, the installations conceived by the selected musicians are presented as contemporary art, as all of them are artists who are keenly aware of the content and the conceptual strategies deployed in their songs, in the way they perform them, and in the way they present themselves as creators. It is not a style-oriented or aesthetic selection. Above all, Genius Loci is about the work of musicians who, from very different approaches, convey a critical vision of what it is to be a musician in Barcelona nowadays. In some cases, their awareness is made evident by the way they stage or perform their gigs, in others it’s expressed through the lyrics or through their recording or promotional strategies, while in some other cases it’s their ease in crossing boundaries, mixing diverse techniques and appropriating musical references without concern.

From these considerations emerged my final choice, which was also limited by the nine rooms of our temporary exhibitions area. Once the bands had been located in their rooms, like pieces of a puzzle, the following sequence appeared:

The aristocratic Hidrogenesse present an unpublished song based on Terenci Moix’s novel Terenci del Nil in an environment inspired by the rooms and displays in archaeological museums.

Mürfila divides her space in two areas: on one side, the world of Mürfila, the protagonist of the mini-series that features the singer as a superhero, and on the other the world of Chari, her enviable, successful and impossibly tacky rival. In this bipolar space, visitors can watch all five episodes of the series.

Mishima reconstructs the Heliogàbal club with references to Duchamp’s Étant donnés, thus paying homage to the Gràcia venue where the band began their career. The song is “Qui n’ha begut.”

The revered Standstill move their studio, their usual working place, into the museum, and go to the Fundació Miró every day to work and rehearse. Their transparent room, built to replicate an animal cage in a zoo, upturns the prohibition of feeding the animals and encourages the visitors to feed the band.

The unclassifiable Internet2 presents the preview of a musical film about a heavenly battle between musicians from different styles and factions.

Manos de Topo, cinematographic re-inventors of Spanish rhyme, create a fragmented space that follows a tragicomic sequence of scenes, showing the process from love to hate in the life of a couple. Each space is accompanied by a fragment of one of their songs.

Eager, lively, and adorably 2.0, Els Amics de les Arts undress themselves in an audiovisual installation that lays bare their conceptual map (the wide net of influences, references and idols that they adore). The song Jean-Luc serves as the soundtrack.

The Pinker Tones, a band of international renown, have chosen the song “Sampléame,” from their latest record Modular, and have created an interactive space where visitors can listen to endless variations of the same tune.

Za!, brilliant descendants of Dada and tribal music, also make an interactive installation in which visitors act as composers without realizing it.

Finally, Illa Carolina present a space designed by the Saeta architects’ studio, and are in charge of the exhibition’s epilogue. Illa Carolina are the “supporting artists” of the show. Instead of starting it, though, as supporting artists usually do, they stage a musical flashforward that invites thinking about the future while giving closure to the exhibition sequence.

With all their contributions, Genius Loci ceases to be the embryo of an idea and becomes an exhibition signed by a group of musicians who are worth introducing to museum crowds. We hope visitors will enjoy the show as much as those of us who have worked on it and that they’ll be able to get the irony and humour that lies at the heart of the exhibition project.

And if, one day, I end up moving around on four wheels, we’ll see what exhibitions come out of it!